Recordem: El procés de renovació pedagògica per Salvador Juncà

xarxameg

El final del franquisme, la Transició i els primers anys de democràcia van ser també uns anys intensos per a l’associació, amb la unificació de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, l’impuls de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge i el procés de Renovació pedagògica. Aquest procés va servir per retrobar “l’essència” del mètode escolta i guia i acostar-lo a la nova escola catalana del moment.

 
Ens ho explica... Salvador Juncà
La meva incorporació al Moviment va ser en la adolescència,  a l’AE Sant Antoni Abat de Barcelona. Vaig viure, doncs, tots els papers de l’auca del mètode d’aleshores: minyó, guia i cap de Secció. I a partir d’aquí, les “circumstàncies de la vida” em duen a col·laborar en el projecte de renovació de la Branca Guia (El Clan), després de l’experiència del “Solc” d’en Josep Muntanyola i la Teresa Fort i que varem anomenar “Truc”.
Amb 28 anys, em varen proposar de fer-me càrrec, conjuntament amb la Teresa IOlivella, de la tasca de Comissari General després d’una etapa amb un Comissariat col·legiat del moviment masculí (ME) i femení (GSJ). Vaig exercir el càrrec durant un mandat i després vaig continuar col·laborant en l’equip de formació de caps d’Agrupament i d’Equips de Formació.
 
Currículum professional:
No crec que això tingui gaire interès per parlar d’escoltisme i guiatge. De fet jo era aleshores un “jove professional” treballant com a enginyer industrial en empreses del tipus multinacional. No tenia formació específica en el camp de la pedagogia, la sociologia o la psicologia. En aquests camps jo era autodidacta i tenia la sort, això sí, d’estar en un entorn familiar molt compromès amb l’ensenyament.

D’on sortia la necessitat d’un procés de renovació pedagògica?
Deixeu-me dir que durant els anys en què vaig ocupar llocs de responsabilitat general, varen passar moltes coses, algunes d’importants com el final del franquisme, la Transició Política i els primers anys de democràcia. I dins de l’Associació, recordo almenys tres fets cabdals: el primer, la unificació de  Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, amb Comissaris comuns.  El segon fet, va ser l’impuls a un escoltisme català per la via de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge. I finalment, la “Renovació Pedagògica” de la mà d’en Quim Franch. Cal tenir en compte que la renovació pedagògica,  venia amb posterioritat a una crisi entre la línia de comandament (El Comissariat General) i els equips pedagògics o de Branques i la necessitat més urgent era superar aquell període de conflicte amb un projecte ambiciós i mirant el futur.
 
Quins objectius es proposava?
Jo diria que els objectius eren dos: en primer lloc, retrobar les bases del què era “l’essència” del mètode tradicional ideat per Baden Powell i, en segon lloc, arrelar i homologar aquest mètode en el corrent de la nova pedagogia i la nova escola catalana que, al seu torn, empalmava amb el moviment pedagògic de la 2ª República.
 
Quin va ser el teu paper?
Jo només “passava per allà”. Potser va ser una sort que conegués a en Quim Franch i que hi confiava molt. El mèrit va ser seu i del seu equip (en Quim sempre treballava en equip, i en aquest cas va aportar  uns bons professionals, psicòlegs i mestres, que treballaven en escoles del CEPEPC com Orlandai i Costa i Llobera).
 
Amb quines dificultats us vau trobar? Com les vau superar?
Penso que una dificultat, ben lògica d’altra banda, va ser guanyar la confiança dels caps d’aleshores per participar en un debat sobre allò que eren els dinamismes bàsics del mètode, vàlids per a totes les branques: els petits equips, una llei comuna, uns objectius de progrés personal, una activitat pròpia i tot plegat en un marc comunitari i voluntari.
 
Creus que es va assolir el resultat esperat? Com es va materialitzar?
Sí, en gran mesura: es va fer el debat, es va recuperar, ben justificat, el mètode tradicional i de tot plegat en van sortir uns llibres per a cada branca (que mai van ser utilitzats massivament).
 
Aquesta feina, creus que és vigent avui dia a MEG?
En l’aspecte formal o de formulacions i propostes pràctiques, crec  que tot queda ja molt lluny. Però tinc la impressió que els equips de pedagogs que han vingut en els 30 anys (!) següents, hi compten d’una manera natural, no veig ningú que posi en dubte l’especificitat pedagògica de l’escoltisme i el guiatge. Penso, sincerament, que si en Quim Franch aixequés el cap estaria content i potser recomanaria encara ser més crítics.
 
Què t’ha aportat el teu pas per MEG i per l’escoltisme i el guiatge en general?
No em puc imaginar a mi mateix sense el què he viscut en l’escoltisme. Des d’aspectes ideològics a formes de treballar, sóc deutor del què he après al Moviment. Però, sobretot, em sento en gran mesura producte de la relació amb moltes persones amb les què vaig col·laborar durant aquells anys.
 
Com veus l’escoltisme i el guiatge avui? Quins creus que són els seus reptes actuals?
No em veig amb cor per respondre sense caure en vaguetats. No hi estic prou compromès com per posar-me a pontificar. Si de cas, penso que els reptes són els mateixos que enfronta la nostra societat: la necessitat d’adaptar-se a una nova cultura basada en el canvi constant de coneixements, de valors i de formes d’organització. Això aconsella a treballar valors com la gratuïtat, la creativitat, la llibertat o el treball en equip, per tal de millorar la qualitat humana que necessitem per gestionar el nou món que ens arriba.
 
Continues relacionat amb l’escoltisme i el guiatge?
Sí, hi estic relacionat en la mesura que hi ha gent de bona fe al Moviment que creu que, de tant en tant, puc aportar coses vàlides per a encarar això que deia dels nous reptes. No em sap greu col·laborar quan puc, però confio poc en  que  els “ancians” ens puguem fer entendre.
Contingut sindicat